A l'hora d'executar una coberta plana, una de les proves per assegurar-ne la correcta execució és la de l'estanquitat. De tots els elements que componen un edifici sens dubte és la coberta la que pot presentar més patologies. És igual que la coberta sigui plana o inclinada, en ambdós casos les patologies solen ser similars i greus. En primer lloc avui aclarirem què és una coberta, i allò que no semblant-ho hem de tenir clar que ho és. Un dels problemes més grans que pot presentar una coberta és la no estanquitat de la mateixa. Per això en el procés d'execució es fan proves per comprovar-les.
La coberta d'un edifici
Tres elements componen la construcció de qualsevol edifici o casa, l'estructura, el tancament i la coberta. En la l'estructura incloem ja la fonamentació necessària. És l'esquelet de la nostra edificació, sobre ella se sustenta tota la construcció. Composta per elements verticals i horitzontals, aquests darrers formen les diferents altures de la construcció. El tancament són els paraments verticals que tanquen les parets del nostre edifici. En el cas dels nostres habitatges prefabricats, el formigó és el material d'aquest tancament. A ell se li sumen les fusteries exteriors i el vidre que acaba el tancament.
Quant a la coberta, podem tenir-la de dos tipus fonamentals. Cobertes inclinades o cobertes planes. Després de cadascuna hi ha més subtipus depenent del material empelat o la forma d'executar-les. De la coberta plana, en concret de les proves d'estanqueïtat és del que ens ocuparem avui.
Proves d'estanqueïtat, coberta plana
És pràcticament impossible eliminar la possibilitat que hi hagi defectes en l'execució d'una coberta amb una inspecció visual. Ens referim és clar, a defectes que afectin la impermeabilització de la mateixa. A primera vista no es distingeixen defectes que poden ser lorigen de filtracions daigua. Per comprovar i considerar la coberta impermeable cal l'ús d'assajos o proves d'estanqueïtat.
A les cobertes planes l'execució de l'assaig és per inundació de la mateixa. Durant vint-i-quatre hores s'ha de deixar inundada i en observació. Què cal observar? Un cop finalitzat l'assaig cal cercar signes de filtració sota la coberta. El que és correcte és procedir dues vegades amb aquest assaig d'estanquitat. Una primera vegada sobre la tela impermeabilitzant, abans que s'hi executin la perforació d'embornals i abans de la col·locació del paquet final de coberta. La segona fase de la prova d'estanqueïtat ja és amb la coberta finalitzada completament. Hi ha un parell d'excepcions a aquesta premissa. Per exemple en cobertes vegetals o que portin un paviment flotant com a acabat. En aquests casos, la segona prova es realitza amb els embornals executats però sense la col·locació d'aquests elements finals.
Com fer la prova
El primer que cal fer és tapar els diferents punts d'evacuació de l'aigua de coberta. Amb això aconseguim que la inundació sigui constant sense pèrdues. Aquestes pèrdues podrien enganyar-nos i fer-nos veure que hi ha fuites, quan el que passa és que la coberta desallotja l'aigua. Després omplim la coberta amb una mànega, fins on és una bona pregunta. La cota a què hem d'omplir l'anomenem cota lògica. Es tracta de la que no permet el desbordament per sobre del lliurament vertical de la nostra impermeabilització. Cal complir com no pot ser altrament amb la normativa vigent i amb allò dissenyat en el projecte d'execució pel que fa a la longitud d'aquest lliurament vertical. Si hi inundem per sobre, és fàcil que passi l'aigua després de la làmina impermeabilitzant.
Un bon sistema és anar omplint en unitats de cinc centímetres, i deixar aquesta distància de seguretat abans darribar al punt més baix del lliurament de la làmina. De vegades el disseny de la coberta, els pendents dels draps poden evitar la inundació completa de tots els draps. Una mica assumible en aquest tipus d'assajos. Parlant de draps, allò que no es pot assumir és l'assaig realitzat per draps i no amb la totalitat de la coberta. L'aigua sense grans complicacions pot superar les juntes entre aquests draps. Un altre punt que cal controlar són els buits d'accés a la coberta. En aquests accessos s'ha de respectar de la mateixa manera la cota vertical de lliurament de la impermeabilització. Un error d'execució en aquests buits ens pot enganyar sobre l'estanquitat de la coberta.
Finalitzant la prova
Un cop passades les vint-i-quatre hores de l'assaig hem de buidar la coberta. Cal fer-ho de manera progressiva. Això evitarà els cops d'ariet a les baixants. És un moment perfecte per comprovar l‟estat de la xarxa vertical d‟evacuació d‟aigües de coberta. Buscant defectes als colzes que formen la conducció i fins i tot als trams inclinats paral·lels al forjat. Una dada que si és normal és gairebé anecdòtica és que es mantingui la cota d'aigua a tot l'assaig. Evidentment si abans de transcórrer el termini aquesta cota ha disminuït de forma dràstica podria ser un senyal que alguna cosa va malament. Però les variacions mínimes no han de ser atribuïdes a l'estanquitat de la coberta. L?estació de l?any, la temperatura de l?ambient, el grau d?humitat, són factors que fan variar aquesta cota. Tots aliens a l'execució de la nostra coberta.
Quan la coberta no té aparença de coberta
Un error molt comú és no tractar allò que és una coberta com allò que és. Ens expliquem, hi ha draps horitzontals de la construcció que encara que no coronin la mateixa continuen sent elements de coberta. La coberta té una finalitat molt clara tancar la part superior de l'edifici. Per això tots entenem que una coberta és la teulada de la casa. Però també ho és una terrassa. Les terrasses han d'estar impermeabilitzades de la mateixa manera que la coberta superior. Tenen la missió clara de no deixar passar l‟aigua, en tot cas d‟evacuar-la pels sistemes implementats per fer-la. També és una coberta allò que cobreix un soterrani però queda fora del volum de la casa. A sobre d'aquest drap horitzontal és fàcil disposar de zones d'urbanització com a jardins. No estan a sobre de casa nostra però en aquest darrer cas, la seva mala execució pot portar humitats al garatge o zones del soterrani.
Un error molt comú en la construcció tradicional, passa als aparcaments subterranis amb assiduïtat. Es tanquen aigües amb el sostre horitzontal, i damunt d'aquest s'urbanitza, un parc, un vorejat… Es col·loquen fanals i altres elements que acaben perforant la làmina d'impermeabilització. Així podem gaudir d'aquests aparcaments subterranis que semblen més coves, per les humitats existents.
